des. 19, 2015 | General
Entrevista a la UAB-Programas Másters internacionales de Marketing, Comercio y Distribución
Per què és important aprendre a desenvolupar el nostre lideratge? A la UAB, en els seus programes Màsters Internacionals de Comerç, Distribució i Màrqueting ho tenim molt clar: el lideratge fa que els negocis funcionin, mitjançant el desenvolupament i la motivació de les seves persones.
Desenvolupar les nostres habilitats de lideratge suposa desenvolupar la nostra autoconfiança, el nostre autoconeixement i la capacitat per relacionar-nos amb els altres des de la base de l’interès mutu i la coresponsabilitat per generar confiança. Els negocis fonamentalment es fan amb persones i per la confiança en elles. Per això, a més del coneixement tècnic del negoci en si, necessitem ser coherents, capaços de comunicar, de negociar i de generar empatia en els altres. Aquestes són habilitats de lideratge. Només així aconseguirem que les persones vulguin treballar amb nosaltres i donar de si el millor davant un objectiu compartit.
Entendre això ens ajuda a dissenyar polítiques de persones, perquè les persones, els empleats puguin desenvolupar-se en les nostres empreses. Està molt estudiat que els empleats satisfets, són empleats fidels. I que només un 5% d’increment en la fidelitat dels empleats és capaç de provocar entre un 25% i un 100% de beneficis en el negoci que estiguem duent a terme, ja sigui una start-up, una empresa familiar, una multinacional , o una ONG.
Esperem que us agradi aquesta breu entrevista a la UAB
des. 16, 2015 | General
En el món les dones representem el 40% de la força de treball mundial, però en relació amb els homes afrontem situacions de desigualtat, greuges comparatius i innombrables injustícies.
Aquestes diferències són més palpables a mesura que ens endinsem en països menys desenvolupats. Hi ha encara nombrosos llocs on la tradició masclista, ja sigui d’arrel religiosa o simplement cultural, impedeix que les dones tinguin accés a la titularitat de les terres que conreen o els habitatges on habiten, com tampoc a l’educació o a la sanitat. Les dones que viuen en països de l’Europa del nord, als EUA, Canadà o Austràlia, gaudeixen d’una equiparació en drets i en hàbits socials que la major part de les dones del sud d’Europa, Llatinoamèrica o l’avançat Japó no tenen encara. Per la meva trajectòria personal he pogut veure dones que representen molt bé aquests tres mons i puc afirmar que les seves maneres de viure són molt diferents.
Campaña Unicef 2006 en Bale Goba (Etiopía)
Però, tot i que existeixen desigualtats tant legals com formals que afecten més de 3,000 milions de dones, el lideratge femení creix incessantment, fins i tot en països emergents com la Xina, on ja un 20% dels negocis estan portats per dones, o a la Indonèsia , on creix de manera incessant el nombre de dones que implanten el seu propi negoci i són consumidores de micro-crèdits
.
Què és el que permet canviar d’una situació a una altra? Com en gairebé tot, no hi ha una fórmula màgica. El que hi ha són nombroses iniciatives, públiques i privades, que a poc a poc van canviant els esquemes culturals i les realitats socials. Les reformes legals, els canvis estructurals en l’economia, la constant tasca de les ONG i els esforços de les de les plataformes reivindicatives especialitzades van poc a poc canviant a tot arreu els esquemes culturals i la realitat social de la dona. Però al costat de tot això, hi ha un element determinant que és la capacitat pròpia de les dones, un component més individual, al qual em referiré com “el virus femení del lideratge”.
Aquest “virus femení del lideratge” es activa en les seves portadores, les dones, quan hi ha un “caldo de cultiu” favorable, un entorn que permeti el canvi i un nivell suficient d’autoconsciència i voluntat. Aquest “virus” ha de ser capaç de contrarestar les “defenses naturals” de l’organisme femení, “defenses” que identifiquem amb resistències personals, sistemes de creences i comportaments arrelats, resistències batejarem amb el nom de “pilot automàtic”.
Doncs bé, d’una banda el virus, i per un altre el pilot automàtic. Anem a pams.
Parlem primer del pilot automàtic, d’una espècie d’automatisme mental, intern en les pròpies dones, que descriu molt bé la directora executiva de Facebook, Sheryl Sandberg. Consisteix en la autonegació que una dona treballadora es fa a si mateixa d’oportunitats professionals que li arriben, justament quan ha decidit quedar-se embarassada. La dona, en aquesta situació, prefereix “al malo conocido” del seu lloc de treball actual, a una possible promoció o una oferta laboral interessant. Es queda doncs en el seu lloc de treball i quan hi torna després de la baixa maternal, es dóna compte que se li ha quedat petit, que els que abans estaven a la seva altura ara estan molt per sobre, el que els decep i desmotiva. Amb el temps moltes acaben abandonant el seu lloc de treball o deixant de buscar quan ja l’han perdut.
Mujer de Miró
Així per exemple, de les dones en edat laboral que convivien amb la seva parella i els seus fills l’any 2010, un 55% estaven a casa seva, al marge del món laboral. Un estudi del 2010 elaborat per Goldman Sachs mostra que si homes i dones treballessin per igual, el PIB de la zona euro podria créixer en un 13%, i el del Sud d’Europa pujaria fins al 20%.
En segon lloc, una altra forma que pren aquest pilot automàtic femení és el fet que, tot i que les dones tenim una educació més completa, quan negociem, les dones tendim a demanar menys que els homes. Així doncs, arribem a tenir empreses, sí, però més petites que les dels homes i els nostres llocs de treball estan pitjor remunerats.
I qui és responsable d’això? Només nosaltres, les dones, cada vegada que diem sí a un sistema de creences limitants, que interfereixen en el nostre progrés com a ésser humà. Però la dona té la capacitat de sobreposar-se a aquest pilot automàtic, a aquests automatismes negatius i creences limitants, que comencen en els llocs íntims, a la taula, a la casa, al llit i fins i tot en la pròpia ment.
Les dones hem de ser conscients de les capacitats que tenim, algunes d’elles associades específicament a la nostra condició de dona, i que ens aporten trets molt ben valorats pels estudiosos i estudioses de lideratge. Tenim, en general, una major empatia, una major capacitat escolta, una major capacitat d’integració, una visió més realista de les coses i una major capacitat per fer efectius els nostres valors.
Tots aquests elements afavoreixen comportaments més col · laboratius, més integradors, que fan que es desenvolupi un estil de lideratge “transformador o potenciador de les persones”. Aquest estil està demostrat que és més efectiu i tendeix a ser millor acceptat per la gent que un estil més típicament masculí, caracteritzat per ésser més “transaccional”. De la mateixa manera, en la naturalesa, les manades de cavalls prefereixen ser guiats per una euga que per un semental nerviós i agressiu. Una euga els hi garanteix una alimentació de qualitat i llocs per descansar i reproduir-se. Es a dir: benestar i seguretat, continuïtat de l’espècie.
Yegua liderando una manada de caballos
La manera d’avançar i consolidar aquest tipus de lideratge més transformador és deixant que s’alliberi el “virus femení del lideratge” a què ens referíem abans. Llavors, prenem consciència dels nostres automatismes i també dels nostres recursos propis, procedint a activar-los.
De tota manera, com diu Anderson, el viatge cap la consolidació del lideratge és sempre gradual i va associat a l’assoliment de successius nivells de consciència. La persona part d’un nivell de consciència més petit, egoista, on tothom ha de satisfer les seves necessitats, com va passar amb el cas de la Margaret Thatcher i les “poll-tax”, i pot anar avançant fins a assolir un nivell de consciència unitiu, el que podem percebre en figures com Teresa de Calcuta o Ghandi.
Òbviament, no tothom arriba a aquest nivell de consciència màxim. Després del nivell merament egoista hi ha un segon esglaó, després de superar aquest nivell merament egoista, que és el nivell de consciència dependent. Es tracta del nivell de consciència majoritari (50%), on s’ubicarien homes i dones amb estils de comportament i lideratge dependents, co-dependents de les opinions dels altres, de grups com l’empresa, la família o els amics. Les dones que s’insereixen en aquest nivell de consciència desenvolupen estils de “lideratge dependent”.
Però quan aconsegueixen trencar aquest vincle i s’adonen que el grup en el qual s’inserien no li serveix ja com a referent exclusiu, poden fer el pas cap a un tercer nivell de consciència, més independent i creatiu. Un nivell en què s’insereix el 20% de les persones i que els convida a crear empreses i projectes propis, des d’una gran independència de criteri.
No obstant això, hi ha un nivell superior de consciència i de lideratge, sens dubte més desitjable i convenient per a tots, un quart nivell al qual només arriba un 10% de les persones. Es tracta d’un estil de lideratge integrador, un estil orientat a establir relacions integradores, solidàries entre persones i grups i a promoure una relació més harmònica amb la natura. Les dones solem mostrar més capacitat per a aquest tipus de lideratge, que supera sens dubte als anteriors perquè és capaç d’obtenir el millor de les persones i equips.
Hi ha finalment un cinquè nivell de lideratge, el unitiu, al qual ja ens referíem abans i al qual accedeixen només un petit 5% de les persones. Es tracta potser del tipus de lideratge més elevat. Qui arriba a aquest nivell de consciència és capaç de participar alhora de tots els nivells de consciència anteriors, i de transformar per dins a les persones que segueixen el seu lideratge. Es tracta d’un lideratge que només excepcionalment apareix en l’àmbit de les empreses o en líders polítics o espirituals.
En conclusió, les dones hem de saber que dins de totes nosaltres hi ha un “virus femení de lideratge”, en algunes en estat latent, en altres en plena activitat, contagiant a moltes altres. Només nosaltres decidim si el volem deixar latent o ho preferim activar. Qualitats tenim, preparació molta, en general superior a la dels homes. Per això, i com deia Ghandi, si un vol canviar el món, millor que comenci per canviar-se a si mateix.
des. 16, 2015 | General
Per als éssers humans és impossible no comunicar. Des que naixem, som capaços de reconèixer quins sentiments ens transmeten les cares de les persones més properes.
Però a mesura que passa el temps, i ens fem una mica més grans, vam començar a adquirir pors a l’hora d’expressar-nos davant dels altres. Saber transmetre les nostres idees o necessitats deixa de semblar-nos fàcil, el fàcil i espontani que era llavors, quan érem nens petits.
I no obstant això, seguim necessitant connectar amb els altres i transmetre els nostres objectius, influir, persuadir, tant com abans o més. Però el nostre públic, a mesura que hem crescut, s’ha fet més complex i potser no tan complaent i lliurat com ho eren els nostres pares i familiars quan estàvem al bressol … L’acte de comunicació ja no sembla tan personal ni proper.
Qui no ha sentit por, i fins i tot ansietat davant la perspectiva de posar-se davant d’un auditori i explicar la nostra història? Qui no s’ha quedat “en blanc” alguna vegada? Qui no s’ha sentit incòmode, i fins i tot impotent, davant determinats espectadors difícils i exigents? Qui no s’ha fixat davant la pantalla en blanc del power point? O millor encara, qui no s’ha sentit realment incòmode en veure que el seu relat no funcionava, que la seva presentació era avorrida, que el públic mirava el rellotge contínuament mentre durava la seva exposició?
En aquestes situacions, tot ponent desitjaria o bé que li “empassés la terra”, o bé que per art de màgia, el seu discurs comencés a sintonitzar amb les ments i els cors del públic. Què fer per aconseguir-ho? Aquesta és la primera pregunta que un es fa per començar a millorar, i que fins i tot ens pot portar a “gaudir de l’escena”, com els actors de teatre.
La comunicació és una habilitat amb la qual naixem, però, la tendència comuna és oblidar que està a les nostres mans entrenar-la i desenvolupar-la a mesura que evolucionem com a éssers humans. Ja podem ser científics, directius, polítics, tecnòlegs, venedors … o qualssevol tipus de professional, en situació d’influir a altres persones. Tots podem explicar la nostra història de manera única, impactant i personal. Només hem d’aprendre a fer-ho i practicar, practicar i practicar. La comunicació és una habilitat clau en el lideratge, i hem de recordar que els líders són aquells que saben gestionar-se a si mateixos per inspirar als altres. En moltes ocasions de la nostra vida som líders, ja sigui davant d’una empresa, o davant d’una comunitat de veïns.
En la meva vida professional, m’he trobat en moltes situacions de comunicació, a una i altra banda de la “escena”. Quan he estat ponent, ja fos davant d’un comitè directiu, o en un saló davant més de 500 potencials inversors, o davant d’un grup d’emprenedors, o davant tota una plantilla d’empleats, o grups d’adolescents, o grans aules plenes d’estudiants , amb el temps he après que les millors tècniques per parlar en públic són les que ens proporciona el món del teatre i el “story-telling”: tots podem ser comptadors d’històries. A més d’aquestes, sempre m’han interessat el gran llegat dels clàssics de l’oratòria, que segueix sent la nostra base, combinat amb els avenços en neurociència, en la psicologia de la intel · ligència emocional, i sobretot, el coneixement de la pròpia veu i l’acceptació d’una mateixa davant els altres.
Ara mateix, al cap de més de 20 anys, ja gaudeixo d’aquestes ocasions de parlar en públic cada vegada que es presenten, ja que hi puc sentir i experimentar una connexió molt especial amb el públic que escolta i participa en una ponència. La comunicació, en la meva experiència personal, és una cosa increïble cada vegada que es produeix. És una de les grans coses que podem fer els éssers humans: connectar uns amb altres per seguir creixent.
En haver arribat a aquest punt, m’agrada poder compartir amb tots aquells interessats els fruits de la meva experiència i aprenentatge en aquest camp, el de l’oratòria o comunicació en públic, combinats amb els coneixements i l’art d’una gran actriu i pedagoga teatral, Laura Giberga. Entre ambdues hem creat un taller d’Interpretació per Parlar en Públic.
Per això animo als lectors d’aquest post a passar unes hores amb nosaltres, al nostre taller, i aprendre a gaudir de la màgia de la comunicació.
